El text a continuació és el testimoni d’una estudiant francesa de primer any publicat al gener de 2021 en el web de La ZEP, al qual contribueix AFEV França i que hem traduït al català. Maxine hi explica la seva experiència de les classes a distància i de com irromp la crisi sanitària en el seu quotidià, entre dificultats escolars, malestar psicològic i sentiment d’abandó per part de la universitat.

Estava ansiosa de començar els meus estudis superiors a principis de setembre. Nova ciutat, nova vida! Però el Covid ho va arruïnar tot.

Sola al meu estudi, les úniques activitats que tenia eren dormir, mirar el meu mòbil o el meu ordinador, i sobretot, pensar. Pensar, quan estem vivint aquesta situació sanitària, és bastant aclaparador. Atès que passaven molt poques coses en el meu quotidià, el més petit pensament, relació o situació que em preocupava es convertia en una obsessió a la qual donava voltes constantment. Passava els meus dies i les meves nits al meu llit, trista i avorrida. Per més que em deia a mi mateixa que només era un període, no aconseguia superar-lo. No era per res el que m’esperava per al meu primer any d’estudis!

Vaig arribar a Lió a finals d’agost, unes setmanes abans de la meva entrada a la universitat, per poder gaudir de la ciutat i de les activitats que oferia abans de començar el meu primer any de LEA (Llengües Estrangeres Aplicades) a la Universitat de Lió 2. Malgrat les moltes complicacions per conèixer gent a la universitat a causa de la crisi sanitària, vaig aconseguir fer-me un parell d’amics. Només vaig tenir algunes setmanes per adaptar-me al trajecte “casa-universitat”, al campus i a les classes, que van arribar les vacances de tardor i, lamentablement, la fi de les classes presencials.

La universitat ha abandonat a poc a poc els estudiants

Quan vaig tornar de les vacances, vaig començar les classes a distància. Com que la universitat havia tingut poc temps per organitzar-se, tenia molt poques classes que continuaven. Teníem alguns deures però, però sobretot exàmens. No vaig tenir per res la impressió de fer exàmens per convalidar o no el meu semestre, sinó de lliurar simples deures, i era força especial.

Desgraciadament, després del període d’exàmens, ja no teníem feina. La universitat va anar “abandonant” els estudiants, deixant-los a poc a poc sense notícies. Alguns professors van deixar de donar-nos treball, els correus electrònics d’informació de la universitat es van fer cada vegada més escassos. Tenia la impressió que el seguiment disminuïa, i així segueix sent avui. Durant el segon confinament*, no tenia cap feina a fer per mantenir-me ocupada al meu apartament i tampoc cap activitat fora. I el problema d’estar sense treball és que estàs ajornant en totes les àrees.

*A França, es va decretar un segon confinament entre finals d’octubre i mitjans de desembre de 2020.

En una columna per a Libération, Yannick Trigance i Isabelle Rocca subratllen l’impacte d’aquesta crisi sanitària en tota una generació d’estudiants: “El patiment psicològic, social i educatiu dels estudiants és particularment agut des de les decisions de confinament i de restricció d’accés a les institucions.”

Les universités, angle mort du gouvernement ❌

La gestion de la crise par le ministère de l’Enseignement supérieur et de la Recherche met en danger une génération entière d’étudiants ⤵️ https://t.co/TneJjEBZaU

— Libération (@libe) January 11, 2021

“Universitats, punt cec del govern. La gestió de la crisi per part del Ministeri d’Educació Superior i de la Recerca posa en perill a tota una generació d’estudiants.”

M’aixecava al voltant de les 12-13 per a tenir menys quantitat de dia a aguantar i, en aquest període, a les 17.30h, es fa de nit. Els meus dies eren curts però fins i tot així no aconseguia adormir-me abans de les 2 o 3 del matí. Veia sèries, pel·lícules, vídeos al meu ordinador o al meu mòbil. Vaig començar a dibuixar una mica per intentar no passar tot el temps a les pantalles però continuava sent l’entreteniment més habitual.

La meva alimentació: pasta i cereals

L’alteració del meu somni va provocar una alteració de la meva alimentació. Era bastant complicat trobar la motivació per fer les compres, però sobretot per cuinar. Així que vaig començar a menjar principalment pasta i cereals, però sense saltar-me els menjars! Com era la primera vegada que havia de fer les compres sola, tant d’aliments com d’altres coses, la motivació va desaparèixer bastant ràpidament. Era realment l’única que podia manejar-me i era una cosa a la qual no estava acostumada fins ara.

Aquest període d’un mes i mig aproximadament va ser molt complicat perquè tots els dies eren iguals, no podia veure ningú ni fer molt. Fa poc, després que tots els exàmens acabessin, la universitat va deixar completament d’enviar correus electrònics i només tenia dues classes de cinc. Una altra vegada sola. Els meus amics propers estan tots a ciutats diferents i tenen classes habitualment, llavors el meu ritme de vida és molt diferent del seu. Ja havia passat el primer confinament amb la meva família, sabia el que m’esperava i no tenia ganes de viure la mateixa situació una vegada més. Vaig pensar que era més fàcil haver de suportar-me a mi mateixa en comptes d’haver de suportar a la meva família. Així que em vaig quedar.

Una petita depressió que hauria preferit evitar

Havia planejat tornar a casa dels meus pares per a les festes nadalenques però vaig començar a sentir-me realment molt malament i malalta. Vaig acabar per tornar més aviat perquè la situació es feia realment insuportable. Va ser llavors quan em vaig assabentar, conversant amb diverses persones que treballen en el camp de la medicina, que havia començat una petita depressió que hauria preferit evitar!

Tot i que encara és complicat preveure la represa de les classes, estic intentant aguantar fins al final del curs per no perdre’l. Vaig decidir anar a casa dels meus pares més sovint per agafar aire fresc de tant en tant. Tanmateix, planejo deixar la univerditat l’any vinent i orientar-me a una escola on el seguiment sigui molt més assidu, per evitar tornar a perdre’m en els estudis.

Maxine, 18 anys, estudiant, Lyon

Font original www.la-zep.fr

Crèdits foto Hans Lucas // © Daniel Derajinski