A la nostra entitat, creiem en els vincles i en l’acompanyament personalitzat. Aquesta és la història de l’Arooba, una jove que va conèixer l’AFEV a través de la mentoria socioeducativa que li vam proposar al seu institut. Gràcies a aquesta primera experiència, va interessar-se també pel projecte Unimentor, i avui, sent ja estudiant de primer any de Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció a la UPF, continua vinculada a aquest espai de suport mutu.

En aquest temps ha passat per diferents relacions de mentoria. Sabem que els canvis de mentores poden formar part del procés per motius diversos, però treballem perquè aquestes transicions siguin cuidades i intentem al màxim garantir sempre la continuïtat: perquè cada jove sàpiga que no està sol/a, que tindrà algú al seu costat.

Aquesta entrevista és un reflex d’això: d’un recorregut personal marcat pel creixement, la perseverança i les xarxes de suport. Una història inspiradora que parla del valor de tenir algú que et guia, que t’escolta i que t’ajuda a veure que sí, que pots.

Com vas conèixer l’AFEV?

Va ser fa temps, a 4t d’ESO vaig començar a participar en el projecte perquè el vaig conèixer arran d’unes presentacions que van fer al meu institut. A més, m’hi vaig apuntar perquè el meu pare em va dir que em podria servir. I vaig pensar: doncs estaria bé tenir una mica d’ajuda! I des de llavors estic encantada i no he pogut deixar-ho.

Com ha estat la teva experiència?

Ha estat força bona perquè, com que hi he estat força temps, he conegut diverses persones. He tingut en total quatre tàndems, quatre persones amb qui he estat, i la veritat és que totes són molt bona gent.

Com creus que et va funcionar la mentoria quan eres adolescent? Què creus que et va aportar més?

Amb la primera mentora que vaig tenir, no va poder haver-hi tanta connexió perquè, al final, l’horari no coincidia i va haver de deixar el projecte. Però va arribar una altra persona i va ser una experiència molt agradable. No era tan basat en l’ajuda com a tal, sinó més en una connexió per passar-ho bé. Ballàvem bachata, ella m’ensenyava i jo li ensenyava, era com si anéssim descobrint coses noves plegades. La tercera persona amb qui vaig coincidir, vam tenir una gran connexió. Ella em va ajudar en moltes coses, no només acadèmicament, sinó també personalment. I l’actual, estem les dues al màxim amb els estudis i no hem pogut parlar gaire aquests dies, però contenta, encara continuem coneixent-nos.

Recordes algun moment especial que hagis passat amb alguna de les teves tàndems?

Sí, he arribat a tenir una connexió més d’amistat que de tàndem. Un dels moments més bonics va ser pujar a la muntanya de Montjuïc. Vam passejar, vam veure flors, ens vam perdre… però al final juntes vam trobar el camí. Vam caminar tant i vaig acabar tan cansada que va ser llavors quan vaig decidir començar a fer exercici.

Què t’ha portat a decidir continuar amb la mentoria a la universitat?

No hi perdo res i a més és una experiència més. També perquè és el meu primer any a la universitat, no tinc experiència, no sé com funcionen les coses, així que està bé tenir algú que ja està acabant la carrera, que només li falta el TFG i et va guiant. Et dona més recursos, et diu quin professor està bé, amb quin cal anar amb més compte, com fer els exàmens…

Quines diferències notes entre la mentoria que vas començar a fer i la que fas ara, tenint en compte que has anat creixent?

No sabria dir una diferència clara, perquè amb totes he estat bé, però potser sí que noto que la mentoria actual, a la universitat, és una mica més seriosa. Abans era com: ‘d’acord, encara tens molt temps’, ‘pots pensar què vols fer i pots provar moltes coses’, ‘ves tranquil·la’, ‘no et preocupis’. I ara és més: ‘d’acord, cal prendre decisions, què vull fer amb la meva vida?’ ‘Cal començar moltes coses, ja tinc 18 anys, ja sóc adulta, ja sóc universitària. Què és el que vull ser?’

Com creus que ha influït la mentoria en el teu camí personal, acadèmic o emocional?

Em dona més valentia. Normalment, sóc una persona molt valenta i no necessito que els altres em diguin “tu pots fer-ho”, simplement confio en mi i sé que ho podré fer. Però aquest any no, aquest any ha estat una mica estrany perquè estava molt insegura amb mi mateixa. I la veritat és que tenir una persona que et va dient ‘Ets una guerrera’, ‘Pots fer-ho’… doncs et dona més força. Penso: ‘algú em diu que puc fer-ho i confia en mi, això vol dir que sí, que realment puc fer-ho’.

També m’ha ajudat a prendre decisions en l’àmbit més personal, en coses que segur que canviaran molt la meva vida.

Recomanaries la mentoria a altres joves?

Sí, la veritat és que sí, sobretot a gent que està entrant en fases noves de la seva vida. No cal que sigui a la universitat, també pot ser al batxillerat. Quan entres a primer de batxillerat vas amb molta inseguretat perquè realment no saps què t’espera, i jo considero que el primer any és molt més difícil que el segon, perquè no hi estàs acostumada, vas cap al que és desconegut i tot et ve de cop, no et donen temps per relaxar-te.

Aleshores, crec que ajuda molt tenir una persona al costat que et digui: “d’acord, pots fer això”, “les teves debilitats són aquestes”, “has d’arreglar això”, “enforteix això altre”, “ho faràs bé”, “l’aprovaràs”.

Et plantegen les coses, les persones que vaig tenir em van analitzar una mica i em van ajudar. Així que està força bé, perquè sents que no vas sola.

T’agradaria fer de mentora algun dia? T’ho has plantejat alguna vegada?

Sí i no. En algun moment ho he pensat amb la mentora que tinc ara. Però ara mateix no sé si estic en un punt en què pugui estar ajudant una altra persona quan realment encara estic intentant solidificar la meva base. Ara mateix vaig bastant insegura. Ara mateix no m’ho plantejaria, però potser en algun moment sí, perquè sé que aquest projecte no el vull deixar anar aviat.

Com descriuries la mentoria en una paraula o una frase?

‘Sents que algú t’està portant agafada de la mà’. Aleshores es podria dir: ‘seguretat’, ‘estabilitat’, ‘tranquil·litat’.

I finalment, què li diries a una jove que té dubtes de participar en la mentoria social perquè no la coneix?

Doncs que no cal dubtar tant, de veritat que no cal donar-hi tantes voltes. I això ho diu una persona que es pensa massa les coses, però també sóc algú que no es nega a les noves experiències perquè no hi perds res. A més, no hi ha excuses, no has de pagar per estar aquí, només cal donar unes quantes hores a la setmana, que t’ho pots permetre segons com tinguis l’horari d’estudis.Jo sento que no hi perdo res, al contrari, per això continuo aquí.